Davant l’homogeneïtzació del paisatge i el risc de grans incendis, Sèlvans proposa el model de la Triple Resiliència per recuperar el mosaic agroforestal, on la ramaderia extensiva actua com a eina clau de gestió, equilibri i conservació del medi.

Els paisatges forestals mediterranis han patit una profunda transformació al llarg de les darreres dècades. L’abandonament progressiu de les activitats agràries i ramaderes tradicionals ha provocat un procés de reemboscament homogeni i una pèrdua continuada dels espais oberts. Aquesta dinàmica ha generat masses forestals contínues, denses i vulnerables davant pertorbacions com els grans incendis forestals, les sequeres perllongades o les plagues. Per donar-hi una resposta coherent i estructural, la Fundació Sèlvans planteja l’estratègia de la Triple Resiliència (R³), un model de gestió territorial integrat que busca recuperar la funcionalitat ecològica del paisatge a través de tres línies d’actuació interdependents: la restauració d’espais oberts (R1), l’adequació de masses forestals denses i joves (R2) i la preservació de rodals amb dinàmica natural i maduresa (R3).

En aquest esquema, la recuperació del mosaic agroforestal esdevé un objectiu central per garantir un territori divers, segur i adaptable. Un paisatge en mosaic, compost per una alternança equilibrada de boscos, prats, feixes i pastures, actua com una matriu heterogènia que frena la propagació dels incendis i afavoreix la biodiversitat. Dins d’aquesta línia R1, la ramaderia extensiva adquireix una importància cabdal. El pasturatge no és només un element del nostre patrimoni cultural, sinó una eina viva de gestió del medi que permet mantenir actius els espais oberts i evitar la recobertura arbustiva de forma sostinguda en el temps.

La presència de ramats en àrees estratègiques genera estructures de bosc obert i pastures que trenquen la continuïtat del combustible forestal a escala de paisatge. A més, a diferència d’intervencions mecàniques puntuals, el maneig ramader manté la funcionalitat de l’estrat herbaci de manera continuada i afavoreix la fertilitat i la salut del sòl. Aquestes zones obertes, quan es gestionen de manera acurada preservant arbres singulars, vells o fruiters, funcionen com a passos ecològics o connectors entre masses arbrades, facilitant el desplaçament de la fauna i millorant la connectivitat del territori.

Tanmateix, la capacitat de mantenir aquests espais oberts es troba condicionada per la realitat del sector ramader extensiu, que pateix les conseqüències del retrocés socioeconòmic del medi rural, la manca de relleu generacional, la pressió normativa i la baixa rendibilitat. Sense un suport ferm a la ramaderia extensiva i un reconeixement explícit de la seva funció ambiental, la sostenibilitat del mosaic agroforestal a llarg termini queda compromesa. Per això, Sèlvans defensa que la gestió i el manteniment dels espais oberts s’han d’entendre com un servei ecosistèmic essencial per al conjunt de la col·lectivitat.

D’altra banda, la recuperació del mosaic no es pot desvincular de la millora de la resta de l’entorn forestal. La segona línia del model, la R2, centra la seva atenció en l’adequació de masses forestals joves i sobredensades. Una gestió silvícola acurada en aquestes zones permet regular la competència per l’aigua i els nutrients, promovent la vitalitat dels arbres i ajudant a la formació d’estructures forestals més estables i resistents davant els episodis de sequera.

La tercera peça fonamental d’aquesta estratègia és la preservació de boscos madurs i de dinàmica natural (R3). Aquesta línia prioritza la conservació d’aquells rodals d’alt valor ecològic on els processos naturals es desenvolupen sense intervenció humana directa, o amb un acompanyament mínim per accelerar la seva maduresa. La preservació d’aquests boscos és vital, ja que actuen com a refugis de biodiversitat, emmagatzemen grans quantitats de carboni i conserven exemplars veterans que han demostrat la seva capacitat d’adaptació a les variacions climàtiques al llarg de dècades.

La força del model de la Triple Resiliència rau precisament en la complementarietat i la sinergia d’aquestes tres actuacions. Cap d’elles no pot assolir una resiliència completa per si sola. Mentre la R1 i la ramaderia extensiva aporten la resiliència a escala de paisatge mitjançant la discontinuïtat territorial, la R2 millora la salut de l’ecosistema forestal i la R3 assegura la màxima complexitat ecològica i la memòria adaptativa de l’arbre i del rodal.

“És la combinació de les tres, i especialment el paper multiplicador de R3, la que permet construir un territori realment resilient.”

En definitiva, conservar el nostre medi requereix superar les visions fragmentades i apostar per una gestió adaptativa, rigorosa i conscient del territori. Integrar la ramaderia extensiva com a eina vertebradora dins d’un mosaic agroforestal complet és la via més eficient per construir un paisatge resilient, capaç de protegir la biodiversitat, reduir la vulnerabilitat davant el foc i adaptar-se amb garanties als reptes del canvi global.

Descobreix els articles relacionats amb el cicle de xerrades